Història


Estamos iniciando esta nueva página para información de todos los vecinos. Solicitamos que todas las personas que puedan aportar datos sobre nuestra corta pero importante historia, se pongan en contacto con nosotros.
Juntos podemos dejar una página muy interesante.
Verónica, una vecina del barrio, está colaborando con nosotros para buscar datos y crear una página de historia como nos merecemos.
De momento, os ofrecemos unas notas que nos cedió els Sr. Josep Valls, nuestro entrañable e incansable “Pastisser”.

 

Història del barri Morera

Capítol 1: La dècada dels anys 30, per Josep Valls i Plà.

La zona que avui compren La Morera era, en aquell temps, una zona dedicada a conreus, principalment de la vinya. La part del carrer Dipòsit i els seus voltants estava una mica diferenciada i es deia Can Prats. Tota la zona pertanyia al Barri de Pomar Baix, fins que es va segregar l’any 1939.

Durant la guerra van caure algunes bombes a la zona de la jardineria Bada, quan el bombardeig que va patir Badalona.

La urbanització del barri va venir de la mà d’un projecte frustrat d’un empresari jardiner del barri barcelonès de Sant Gervasi. Va viure en les cases baixes que encara queden entre els carrers Sant Vicenç i Prat de la Riba i es deia en realitat Francesc Morera. Amb la intenció d’ampliar el seu negoci de jardineria va adquirir aquests terrenys. Davant la frustració de no trobar aigua subterrània per fer pous (imprescindible per al negoci), va decidir fer-la parcel·les. En aquell temps la meva em va costar quinze mil pessetes.

Capítol 2: Lapostguerra, per Josep Valls i Plà.

Només hi havia quatre cases i estaven al costat del Control del Burot, en l’actual cruïlla entre el carrer Sant Vicenç i President Companys. Allí estava, també, l’única font del barri. Des d’aquí fins al carrer Fluvià tot eren camps de conreu i encara no havien fet el primer pont de l’autopista ,que desprès es va substituir per l’actual perquè es va quedar insuficient.

Per baixar al centre ho fèiem normalment a peu, però també amb bicicleta pel que abans era la carretera de la Conreria. Pel dia era un passeig, però a la nit la cosa es complicava, perquè tota la zona estava a les fosques. Havia atracaments i, fins i tot, eren freqüents els exhibicionistes que mostraven els seus “atributs” a les dones quan passaven. Els dies de festa, desprès del ball, moltes noies de La Morera es reunien a casa nostra, al carrer Sant Anastasi, per pujar totes juntes. D’aquells temps recordo, entre d’altres, a Rosita, la d’Alcanar i a unes germanes perruqueres. Per aquella època es va fer famós un policia al que li deien el “Chato” que era el terror dels delinqüents. Els primers fanals es van posar a l’època de l’alcalde Antoixa i del tinent d’alcalde Josep Guillén; totes les obres es van fer de nit, donat que el Ministeri no permetia tocar l’asfalt. Desprès de la construcció del nou pont de l’autopista es va fer l’enllumenat definitiu.

Només hi havia un autobús de l’empresa Boix que unia l’estació de Renfe i Canyet. També passava per La Morera el que sortia de la Riera Matamoros cap a Sant Fost i Sabadell. Al centre tenien el tramvia que anava a Montgat i Tiana.

Era l’època quan es començava a construir Pomar i jo pujava cada diumenge amb el meu cunyat, Jaume Blancafort, a vendre pastes i nata amb una bicicleta i un remolc des del carrer Sant Anastasi.

L’any 1952 es van fixar els primers límits del barri i van ser aprovats el 1958. Ja en democràcia, el 1980, es van aprovar 34 barris en Badalona, però els límit de La Morera es van mantenir. Aquest són: Molí de la Torre i Torrent d’en Quatre Hores, a l’oest; L’actual B-20, l’avinguda Hospitalet i riera Pomar i Canyadó, al nord i a l’est; i , finalment, l’autopista, al sud.

Capítol 3: Es va fent La Morera.

Fins l’any 1965 no havia a La Morera cap forn de pa : ens el portaven des del centre. Jo vaig fer la casa al solar del carrer Galícia i el 1969 vaig muntar la pastisseria, mentre treballava a l’escorxador, a on em coneixien com el “Neules” per la meva feina de pastisser.

També recordo un incendi d’una fàbrica tèxtil situada a la part més alta del carrer Prat de la Riba, enfront de l’actual seu de l’associació de veïns del barri. Va succeir l’any 1962 i les ruïnes hi van romandre durant molts anys.

També, en aquesta època, l’Ajuntament va fer el “Pla Interior de La Morera” en la que es contemplava suprimir la part esquerra del carrer Galícia, per fer-hi zona verda. També s’havia projectat una gran rotonda a on està la jardineria Bada. Tots els veïns vam haver de lluitat molt per canviar el projecte. Estava de tinent d’alcalde el senyor Lladó, amb qui van tenir entrevistes; al final vam fer gestions amb un alcalde de Barcelona i ho vam aconseguir però ens vam quedar sense un duro.

Capítol 4: L’incendi de la Haissa,per Josep Valls i Plà

L’incendi més greu que ha patit el barri de Morerasucceí la tarda del 17 de maig de 1974 a la fàbrica tèxtil HAISSA, que estava situada entre els carrers Galícia, Alacant, València i Rubén Darío, on actualment hi ha un bloc de pisos.

Aquella tarda jo estava treballanta la meva pastisseria quan van venir unes persones amb la trista notícia de la mort del’encarregat del magatzem per causa d’un incendi. Vaig tancar la botiga i vaig baixar pel carrer Galícia per veure que passava. Vaig ajudar els bombers a treure una tanca metàl·lica que la fàbrica tenia després del carrer Rubén Darío perquè el camió pogués passar per llençar l’aigua des d’un lloc més idoni. Al moll pels camions hi havia un camió de l’empresa i un ajudant s’afanava en retirar-lo sense aconseguir-lo, mentre que les flames s’anaven apropant. Em vaig oferir a retirar-lo, doncs jo era xofer dels camions que repartien la carn de l’escorxador de la ciutat. Em van donar permís i el vaig apartar fins a un lloc on estava el Conseller de l’Ajuntament, Josep Guillén, que també era President dels Transports. A la mitja hora el vaig haver de retirar encara més pel perill de les flames.

Només hi havia quatre bombers, tots els del Parc de Badalona.Al Cap de bombers se’l va portar una ambulància cap a urgències, per una intoxicació molt greu. Un dels tres que van quedar, va entrar al soterrani lligat amb una corda perquè els seus companys estiressin en cas de necessitat. El fum era més negre que el carbó i amb una mascareta de joguina es va jugar la vida per intentar salvar la vida als altres.

Primer van rescatar a una senyora que feia la neteja i desprès a una noia de 18 anys. Allí estava un practicant de l’hospital de Badalona que vivia a la planta baixa del carrer Sant Vicenç número 8-14 –no recordo el seu nom–i deia que ja eren mortes. Quan les retiraven, semblaven dormides encara que molt negres pel fum. En aquells moments faries qualsevol cosa per tornar-li la vida però ja no es podia fer res.

Desprès van arribar els bombers de Barcelona amb més mitjans i van llençar un camió d’espuma que, en un primer moment, semblava que seria suficient per acabar amb el foc. Jo els insistia que tiressin un altre camió per poder tapar tot el soterrani i la zona més allunyada, però ells van dir que ja era suficient i que el foc s’extingiria quan s’acabessin de cremar els teixits emmagatzemats. Els vaig portar pel cantó del carrer Rubén Darío i amb una mall vaig començar a trencar el paviment , però com que el fum era tant molest, ells van dir que no picarien, que ja estava tot controlat.

Vam tornar a la porta per on havien tret les dues primeres dones i amb ampolles d’oxigen van entrar als vestidors d’on van treure els cossosd’altres tres noies més.

Desprès de veure que els experts estaven tant segurs de que tot estava controlat, vaig tornar cap a la pastisseria. No havia passat una hora quan vaig sentir un gran terratrèmol i vaig sortir al carrer impressionat. La Haissa s’havia ensorrat i les flames pujaven al cel com un volcà. Tots ens van quedar sense respiració veient aquell terrible espectacle. Desprès de tot, les parets s’havien ensorrat cap endins de la fàbrica i no havien afectat els edificis del costat. Jo em continuava preguntant perquè no havien tirat el altre camió d’espumai potser s’hauria salvat l’estructura de l’edifici.

En total van morir sis persones, influïdes, potser,perquè es van confiar en que no seria tan greu l’incendi ies van refugiar als vestidors del soterrani.

Dels diaris de l’època van venir a fer fotos als polítics que no van fer més que això, fer-se la foto. Però dels veritables salvadors, dels bombers de Badalona, ningú més es va recordar; ni tant sols van sortir els seus noms als diaris. Valguin aquestes línies com a petit homenatge a aquells homes que van arriscar la seva vida per salvar la dels altres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *